Blogger:
Núria
Es diuen moltes, moltíssimes coses de l’Índia: que és fascinant, que és molt diversa, que hi ha molts colors… Però malgrat haver planificat el viatge durant quasi dos anys, i haver vist pel·lícules, llegit novel·les i repassat guies per dissenyar la ruta del viatge pel nord del país, quan vam baixar de l’avió no sabíem què esperar: Seríem dels viatgers que adoren l’experiència i es queden atrapats en el conegut “síndrome de la Índia”? O seríem dels que no poden suportar el seu caos? Seria cert que feia tanta pudor?
El tràfic de Delhi, conegut per ser terrible a qualsevol hora del dia o de la nit, ens va permetre un son fins arribar al següent destí: el Raj Ghat, uns enormes jardins d’accés gratuït on es pot visitar la plataforma on va ser incinerat Mahatma Gandhi després d’haver sigut assassinat. Ple d’escolars i famílies passejants, per apropar-nos al lloc de memòria de l’indi més famós de la història vam haver de descalçar-nos (quelcom que, segons sembla, serà una constant en les visites a tots els temples o memorials de qualsevol religió durant el viatge).
Sortint del Raj Ghat, el conductor ens va suggerir anar a dinar: nos ens n’ havíem adonat i ja eren més de les tres de la tarda! De nou la por: podríem suportar el famós picant de l’Índia? L’experiència culinària d’aquest quatre paladars catalanets i un de peruà, es troba en un altre post d’aquest blog, així que no entrarem en detalls.
Es diuen moltes, moltíssimes coses de l’Índia: que és fascinant, que és molt diversa, que hi ha molts colors… Però malgrat haver planificat el viatge durant quasi dos anys, i haver vist pel·lícules, llegit novel·les i repassat guies per dissenyar la ruta del viatge pel nord del país, quan vam baixar de l’avió no sabíem què esperar: Seríem dels viatgers que adoren l’experiència i es queden atrapats en el conegut “síndrome de la Índia”? O seríem dels que no poden suportar el seu caos? Seria cert que feia tanta pudor?
En tot cas, tots cinc estàvem molt emocionats
en baixar de l’avió a Delhi. Però la Índia es faria esperar: una espessa boira
no ens va deixar veure quasi res en tota la ruta de l’aeroport fins a l’hotel.
Encara que portàvem quasi 24 hores de viatge i
molt poca son, un cop a l’hotel, vam deixar les coses, ens vam fer una dutxa
ràpida i vam sortir cap a les 11h del matí a fer un primer recorregut per la
ciutat.
El conductor de la nostra camioneta-taxi ens va portar fins una parada de rickshaws
(tricicles conduïts a pedal per transportar passatgers) a les portes de la Vella
Delhi. El nostre taxista va negociar amb tres conductors perquè ens fessin una
ruta i, sense gaire més informació sobre on aniríem ni quanta estona duraria la
ruta, vam pujar confiats en què sense por ni prejudicis era la millor manera de
descobrir la ciutat.
Un cop als ricshaws, no vam tardar ni trenta
segons en entendre una primera veritat del país: el trànsit és un autèntic i
total desordre. En contra direcció i enmig d’un mar de cotxes, rickshaws a
motor, camionetes-bus i caminants, els tres ciclistes ens van conduir fins al
davant del Fort Vermell, una enorme fortalesa símbol del poder mongol que va
regnar en la ciutat durant un curt període en el segle XVII. La visita va ser
ràpida perquè els nostres ciclistes i guies, amb tres paraules d’anglès i molta
amabilitat, ens van dir: “Only 10 minutes”.
Després d’una volta ràpida al voltant del Fort
Vermell vam tornar al punt on ens havien deixat i, efectivament, els rickshaws
ens estaven esperant.
De nou a sobre el tricicle, separats en tres
grups (l’Estrella i en Pere, l’Albert, i en Feffo i la Núria), un dels
conductors –l’únic que parlava anglès- ens va dir: “Now, the real India”, i vam
entrar a un bulliciós carrer ple de comerç, gent, i vaques. Botigues de vestits
per núvies, institucions públiques mig destartalades, cotxes fent-se pas en
totes direcciones, un bus escolar tipus rickshaw... Vam trencar a l’esquerra i,
si el primer carrer ja semblava una pel·lícula, ens vam posar a un de mes
estret, amb més botigues, més gent... i una maranya de cables a sobre els
nostres caps impresionants. La Núria i en Feffo van veure monos recorrents els
cables. L’Estrella se’n feia creus que no xoquéssim amb ningú. I l’Albert i en
Pere feien fotos.
Un altre trencant i un carrer... encara més estret! Aquí sí que vam tenir la sensació d’estar en una pel·lícula: entre el cansament i estar abandonats a la destresa dels nostres conductors, la sensació era al·lucinant: a la dreta, una botiga de complements per casaments; a l’esquerra, una venedor d’espècies; a la següent parada, un senyor assegut a terra llegint el diari; a davant, uns nens saludant; just darrera, una moto carregada amb tres metres de caixes de ves a saber què... La gent s’apretava, passaven a ran un dels altres, tothom interrompia el pas de tothom, però tot amb una estranya tranquil·litat que feia que ningú cridés ni s’enfadés quan un dels nostres conductors de ricshaw els hi empenyia l’esquena per fer-se pas.
Un altre trencant i un carrer... encara més estret! Aquí sí que vam tenir la sensació d’estar en una pel·lícula: entre el cansament i estar abandonats a la destresa dels nostres conductors, la sensació era al·lucinant: a la dreta, una botiga de complements per casaments; a l’esquerra, una venedor d’espècies; a la següent parada, un senyor assegut a terra llegint el diari; a davant, uns nens saludant; just darrera, una moto carregada amb tres metres de caixes de ves a saber què... La gent s’apretava, passaven a ran un dels altres, tothom interrompia el pas de tothom, però tot amb una estranya tranquil·litat que feia que ningú cridés ni s’enfadés quan un dels nostres conductors de ricshaw els hi empenyia l’esquena per fer-se pas.
Fascinants i amb un gran somriure, vam tornar
a sortir a un carrer principal. Quasi xoquem amb una ambulància, però estàvem
tranquils i feliços. Els tres rickshaws ens van deixar al mateix lloc on havíem
pujat, i la camioneta-taxi ens estava esperant. Sens dubte, l’organització
d’Orixà (l’agència de viatges alternatius que hem contractat) i els seus socis
locals a la Índia és impecable.
El tràfic de Delhi, conegut per ser terrible a qualsevol hora del dia o de la nit, ens va permetre un son fins arribar al següent destí: el Raj Ghat, uns enormes jardins d’accés gratuït on es pot visitar la plataforma on va ser incinerat Mahatma Gandhi després d’haver sigut assassinat. Ple d’escolars i famílies passejants, per apropar-nos al lloc de memòria de l’indi més famós de la història vam haver de descalçar-nos (quelcom que, segons sembla, serà una constant en les visites a tots els temples o memorials de qualsevol religió durant el viatge).
La Núria, encara que va dissimular, es va
emocionar molt per la visita a aquest lloc i va recordar una frase de Gandhi:
“Fes en la teva vida els canvis que vols pel món” i li va prometre secretament
a en Mahatma que així ho intentaria fer sempre.
Sortint del Raj Ghat, el conductor ens va suggerir anar a dinar: nos ens n’ havíem adonat i ja eren més de les tres de la tarda! De nou la por: podríem suportar el famós picant de l’Índia? L’experiència culinària d’aquest quatre paladars catalanets i un de peruà, es troba en un altre post d’aquest blog, així que no entrarem en detalls.
Havent dinat i ja més morts que vius, vam fer
l’última visita del dia: la Porta de l’Índia, un monument als soldats indis
caiguts en diferents batalles i guerres en diferents llocs del món i moments
històrics.
El més impressionat, en realitat, va ser que en aquests últims
trajectes en el taxi, vam veure monos, forces monos: monos a la vorera, monos tranquil·lament
asseguts, com si fossin coloms, en un passeig peatonal. Esperem no
trobar-nos-els cara a cara, perquè em sentit a dir que són força agressius i, a
més, poden arribar a robar. (Seria molt penós venir a l’Índia i ser atracat per
una banda de monos...).
A les sis de la tarda vam arribar al nostre
hotel. Menys l’Albert, que encara va tenir forces per anar a fer un volt al
mercat davant del nostre allotjament, els altres vam caure rendits.
Però semblava força clar que no érem dels
viatgers que patirien a l’Índia: estàvem fascinats pel poc que havíem vist i
sentit.
Potser eren els primers símptomes del famós
síndrome...
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada