Blogger: Núria
A l’Índia, encara que són la immensa majoria de la població, no només hi ha hindús. Al país hi conviuen grups humans molt diversos, des de budistes, fins a musulmans, des de pobles tribals fins a cristians. Una d’aquestes minories són els Sijs, que representen quasi el 2% de la població –és clar que això, en el context de l’Índia suposa uns dos milions de persones!-, i que viuen sobretot al nord-oest del país, a la zona del Punjab.
A l’Índia, encara que són la immensa majoria de la població, no només hi ha hindús. Al país hi conviuen grups humans molt diversos, des de budistes, fins a musulmans, des de pobles tribals fins a cristians. Una d’aquestes minories són els Sijs, que representen quasi el 2% de la població –és clar que això, en el context de l’Índia suposa uns dos milions de persones!-, i que viuen sobretot al nord-oest del país, a la zona del Punjab.
El matí del 31 de desembre sortim a l’aeroport
rumb a Amritsar, capital del Punjab i molt a prop de Pakistan.
Arribem a l’hotel, en ple centre de la ciutat,
i ja és l’hora de dinar. És el primer cop que mengem sols, i és una gran
experiència (de nou: llegiu l’apartat especial dedicat als nostres tiberis!)
A les tres de la tarda sortim amb el taxi que
l’agència ens ha contractat per aquesta ciutat cap a un punt que gairebé
desestimem perquè no teníem gaire clar què hi anàvem a fer: al pas fronterer
entre Índia i Pakistan. Extranyats i amb el passaport a les butxaques tal com
ens indica el conductor que hem de fer, recorrem uns 30 kilòmetres fora
d’Amristar fins arribar a un gran aparcament. El país està força militaritzat i
això es nota des de l’arribada a l’aeroport. Les tenses relacions entre Índia i
Pakistan, avivades pel conflicte de Cachemira, són conegudes internacionalment.
Llavors: què carai i fem a la frontera? Entre espantats i encuriosits, baixem
de la camioneta. Hi ha gent, molta gent. Joves ens venen a oferir banderes
Índies, i d’altres a pintar-nos la cara amb els colors nacionals. Nosaltres,
com a estrangers, diem que no a tot: no
sabem què hi anem a fer a la frontera, però en qualsevol cas el més sensat és
mantenir-nos neutrals.
Caminem i arribem a un primer punt de control:
els homes a un costat, les dones a un altre. Revisió de passaports i una
primera “catxejada”. Ens separen del carril on caminen desenes... no
centenars... no: milers d’indis! On estem anant?
Passem un segon control, i un tercer i fins i
tot un quart i acabem arribant a un lloc surrealista per presenciar un
espectacle increïble: al bell mig de la frontera, entre dues reixes, unes
graderies cara a cara acullen a públic de cada país.
Pel costat de l’Índia una
enorme foto de Gandhi i la bandera. Pel costat de Pakistan, sota la bandera hi
ha també una foto però no podem identificar. A cada costat –nosaltres només
veiem bé el que passa a la zona de l’Índia- posicions hi ha soldats engalanats
i públic, molt de públic. Calculem que hi havia unes 5 000 persones.
Un animador vestit de blanc –potser famós, qui
ho sap- surt amb dues banderes índies i les ofereix al públic. La gent les
aclama com si fos una final d’Operación Triunfo. Nens, nenes i adults fan cua
per agafar la bandera... i començar a passejar-la corrent entre les grades del
nostre costat (imaginem que per l’altre costat deuen fer alguna cosa semblant).
Després, desfilen uns quants soldats. Uns minuts després, mentre un baterista
està provant so sobre el sostre d’un edifici militar, pugen el volum de la
música i comencen a sonar hits del pop indi, incloent bandes sonores de
populars pel·lícules de Bollywood. Unes cinquanta persones del públic comencen
a ballar.
A l’altre costat de la frontera, el volum també està a tope, en una
evident competència que encara no ha arribat al punt més àlgid: amb el públic
assegut, la bateria redoblant, una competència de cants (a veure qui pot fer un
crit més llarg amb un sol cop d’aire) entre soldats d’una i altra banda,
precedeix una desfilada amb passos –amb perdó- molt ridículs, que acaben amb
reptants davant de la reixa que enfronta el soldats en un i altre costat. En un
moment, es van obrir les portes i en una cerimoniosa –i assajada- baixada de
banderes, es dona per acabada la ceremònia.
Ha sigut un autèntic deliri, semblant a un
fervorós partir de futbol però sense futbolistes. I sorprenentment aquesta
cermònica es repetiex... cada dia!
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada