Dia 2 y 3. AMRISTSAR: GOLDEN TEMPLE

Blogger: Núria

Agafem la camioneta i ens dirigim cap al lloc més conegut i visitat d’Amritsar: el Temple Daurat, el lloc sagrat més important de la nació Sijk, visitat cada dia per al menys 70 000 peregrins.

La immensa majoria de visitants del Temple Daurat són sijs, però tots els visitants de qualsevol religió, casta o nacionalitat som molt benvinguts. Les úniques condicions per entrar són descalçar-se completament, cubrir-se els cabells i comportar-se amb respecte dins del recinte. L’Estrella, sempre tan previsora, porta un mocador a punt. La Núria aprofita un buff. I en Pere, l’Albert i en Feffo es compren mocadors per visitants per cubrir-se els cabells.

En realitat, no som els únics visitants: hi ha indis no sijs (hindús per exemple), indis que viuen a l’estranger... i nosaltres. Però, al menys durant la nostra visita, no veiem d’altres “guiris”. Potser per això tanta, però tanta gent ens demana fer-se fotos (snaps en diuen) amb ells.

Fa un fred que pela però ens descalcem, passem per una petita piscina d’aigua i entrem. Tot el terra és de màrmol, però de seguida ens acostumem al trepitjar el terra fred i humit. En realitat, haver vingut a l’hivern és una bona cosa: a l’estiu els peus de la gent –inclosos els nostres- no haurien fet tan bona olor i amb tanta humitat no volem ni pensar en els fongs!

Entrem i ja és de nit. La primera impressió és molt forta: el temple és preciós; un edifici amb cúpules al mig d’un llac artificial (anomenat “llac del néctar”), totalment daurat. Una passarel·la dona accés al temple.

Fem la cua, en silenci, i escoltant per altaveus música cerimonial i cançons que semblen pregàries o meditacions. L’Índia és, com se sol dir, “tradició i tecnologia” i ho comprovem que a la cua hi ha pantalles amb els textos que s’estan cantant.

Uns 40 minuts després, ens toca entrar. Quedem sorpresos en veure que la música... és en directe! O sigui: uns senyors barbuts, músics i molta gent asseguda a terra dins del temple (qui són i perquè ells i elles són allà no ho sabem!) resant. O meditant. Asseguts a terra en posició de flor de lotus i amb molta tranquil·litat. Perquè al Temple Daurat s’hi respira pau. Som tanta, però tanta gent, però hi ha moltíssima tranquil·litat.

Marxem convençuts que al dia següent tornarem: volem veure el temple de dia.

Anem a celebrar cap d’any a l’hotel (perquè en realitat, a l’Índia, no és una festa gaire celebrada, sino una importació cultural). Dinem al restaurant de l’hotel un molt bon bufet indi i passem, convidats pel mateix gerent de l’allotjament, a una festa sense alcohol i amb unes 25 persones màxim –apart de nosaltres- i acabem ballant al ritme d’un DJ i d`’un tambor indi.

Comencem el 2015 quatre hores abans que Catalunya i quasi 12 abans que Perú. Presagi de quelcom? Qui ho sap!

El dia 1 de gener anem de nou al Temple Daurat. Tornem a descalçar-nos i a passejar. Veiem com els voluntaris cuinen pels peregrins i, encara que la guia Lonely Planet ho recomana, no ens animem a anar a provar el menjar i molt menys a quedar-nos una estona rentant plats.

Fa deu dies no sabíem ni qui eren els Sijs. Ara no només coneixem la seva història (que inclou reivindicacions independentistes i fins i tot grups terroristes), sino que sabem que són un poble noble, tranquil i en contra del sistema de castes hindú, i abstemis (no accepten l’alcohol). Podem reconèixer –o això creiem- els diferents tocats al cap dels homes sijs. I sabem que en Pere, amant de la cervesa, li falten cames per tornar a Delhi i veure si trobem un bar on brindar amb una birra per l’any nou.