Dia 7 i 8. JAISALMER: LA CIUTAT DAURADA I EL DESERT (5 i 6 de gener de 2015)

Blogger: Núria

Avui serà un dia de carretera. Però abans de deixar la ciutat de Bikaner, visitem un temple jainista. Els jainistes, tot i ser una religió minoritària a l’Índia, són un grup molt influent en les esferes polítiques i econòmiques del país. La majoria viu al Rajastan. A diferència d’altres religions, només es poden visitar els seus temples a certes hores del dia, quan els fidels jainistes no les fan servir per pregar.

El temple que visitem està construït sobre uns fonaments de mantega. Sí, ho heu entès bé: de mantega. Avui no fa gaire calor, però en ple estiu diuen que encara surt el greix entre les juntes. Un suposat monjo jainista, amb una pinta molt particular i els cabells tenyits amb henna de color taronja (un estil molt de moda, tant pels cabells com per la barba, dels senyors cabell blancs de la zona), ens fa un recorregut i algunes fotos.

Pugem a la camioneta i fem cap a Jaisalmer. Unes quatre hores després i cent kilòmetres abans del nostre destí, parem a Rambdev Ji, un temple hindú de construcció contemporània i tot un destí de peregrinatge. Aquí els temples, tan els antics com els nous, són molt utilitzats i sempre estan plens. Així, a totes les nostres visites, sempre hi ha moltíssims més indis que van a resar que no pas turistes.

Rambdev Ji és una mena de Lourdes: s’hi entra per un passatge ple de paradetes per comprar flors, dolços i cocos per fer ofrenes, i també records de la visita. Tot és molt kitsch, també a dins del temple. Els cartells lluminosos senyalen l’accés a una capella on un elefant rosa i molt maquillat (Ganesha, el déu de la bona sort), està envoltat de collarets de flors. I rúpies. Perquè els hindús, quan visiten temples, deixen diners a tot arreu.

La veritat que ens costa molt d’entendre com funciona aquesta religió, on no hi ha capellans, però sí més de 3 000 divinitats, i encara més milers de rituals.

Pugem al cotxe i una horeta després arribem a Jaisalmer. Una ciutat amb un imponent fort sobre les roques, que s’alça sobre el desert. Es coneix com la ciutat daurada, pel típic color mel de la pedra local.

Avui ja és tard, però decidim agafar un tuc-tuc a motor (un mototaxi) i anar a fer una volta als famós bazar de la ciutat. Cada cop que entrem a un bazar, l’Estrella, en Feffo i la Núria queden hipnotitzats. Els venedors són encantadors i increïblement efectius. Tranquil·lament podrien ser professors de marketing: et somriuen, t’enamoren, et donen te o fruits secs i et comencen a estudiar sigil·losament, mentre et van mostrant teles brillants, fundes de coixí o instruments musicals. Però no m’esplaio més que l’Estrella, a la secció compres, ho explica amb més detall.

Aquesta primera nit a Jaisalmer gaudim d’un sopar molt particular a l’aparcament de cotxes pels xofers davant de l’hotel (aixó ja ho explicarà l'Albert en la secció Menjars). Algú s’ha llegit la novel·la “Tigre blanco”?

El matí següent ens llevem d’hora per fer la visita de rigor al Fort. A dins, a més de set temples jainistes i un palau de marajà, hi viuen unes 4 000 persones. Està tot ple de cases i comerços, emmurallats i sobre el cingle de roca, tot construït amb la pedra característica de la zona.

Passegem pels carrers i carrerons sota un sol inclement, però el gruix dels murs manté la zona bastant fresca. A Jaisàlmer no hi ha aigua i això és un problema molt greu, que encara no s’està solucionant. Diuen que un nen petit pot arribar als set anys sense haver vist mai ploure.

I per tastar una mica més de desert, anem a veure la posta de sol a les dunes amb un passeig a camell. Sí, és una mica guiri, però val la pena. I com que aquests dies són vacances escolars a l’Índia, els centenars de turistes que ens rodegen amb altres petites caravanes de camells són indis. Un capvespre daurat per acomiadar la ciutat d’or.